L’Illa de Buda, un bocí de paradís

I contra tot pronòstic, és fins i tot millor del que podria ser si hagués estat pensada, planejada i planificada, i afegeix un plus extraordinari allà on apareix. És com una fantasia envoltada de màgia.

Alguna cosa semblant passa amb l’Illa de Buda. Segur que n’heu sentit a parlar i potser fins i tot heu tingut la sort de visitar-la en alguna ocasió comptada. Si és així, enhorabona, la sort està del teu costat. Si la resposta és no, aleshores la recomanació és que aprofitis alguna ocasió que se’t presenti i sobretot, no deixis que se t’escapi.

La de Buda és una illa fluvial situada a l’extrem oriental del delta de l’Ebre. A nivell d’administració pertany a Sant Jaume d’Enveja, però a dreta llei, l’Illa de Buda pertany al riu, perquè és el riu qui l’ha creat. Bona part de l’illa de Buda, juntament amb el riu Migjorn, formen la zona humida de l’illa.

Té unes 1.100 hectàries, de les quals 250 són arrossars i les més de 800 hectàrees restants, tenen canyissars, jonqueres, salicornars i llacunes litorals, creant així una diversitat d’ambients que permet afirmar que l’Illa de Buda és una de les zones de major interès natural del delta de l’Ebre.

I ja se sap què passa quan hi es crea un hàbitat favorable: que nombroses poblacions d’ocells aquàtics han convertit aquesta illa en un dels seus llocs preferits, tant per nidificar com per hivernar.  

Una illa a base de sediments

La formació de Buda data del segle xviii i va assolir la seva màxima extensió a finals del xix i principis del xx. És cer que des d’aleshores ha patit una regressió, però això no la fa, de cap de les maneres, menys interessant ni misteriosa. Es va anar creant a partir dels sediments compactats que arrossega el riu. El seu nom és la forma llatina del nom que rep l’herba de boga que hi prolifera, coneguda con enea en castellà i bova en català. D’aquesta variant de la canya se’n feia l’entrellat dels seients de les cadires, entre d’altres usos.

Un document de l’agutzil major de Tortosa certifica que el 1739 l’illa de Buda tenia 7 hectàrees de superfície. En el transcurs de només un segle va arribar a tenir-ne 1.400, formades quasi totes entre 1750 i 1850, el que la converteix, amb molta diferencia, en l’illa més gran de Catalunya.

A dia d’avui per entrar a l’Illa de Buda hi ha dues barres de sorra compactada, però cal tenir en compte que es tracta d’una zona que a hores d’ara, está tancada al públic ja que es tracta d’una zona protegida del parc natural. La dificultat per visitar-la l’ha convertit en encara més desitjada.

Tanmateix, no sempre ha sigut així, perquè a principis del segle XX hi vivien uns 200 colons que es dedicaven al conreu de l’arròs. En aquell temps només hi havia un genreador que alimentava “lo mas” dels propietaris i la resta d’habitatges disposava de llums de carbur i encara gràcies. La xarxa eléctrica no es va instal·lar fins el 1980, però en aquel moment, el poblat ja no existía.

Ara la superfície conreada d’arròs a aquesta illa continua oscil.lant al voltant de les 300 hectàrees, gràcies a la mecanització, sense cap necessitat de mà d’obra resident. 

Durant un sol dia d’aquest estiu l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja hi organitza una bicicletada popular que la recorre de Dalt a Baix en només unes hores. L’objectiu d’aquest tancament és procurar tranquil·litat, respecte i natura als ocells, els peixos i les plantes que hi neixen i hi viuen sense trabes, en un estat de completa llibertat.

Flora, fauna i més…

L’any 1996, la Comissió Europea va seleccionar el projecte de restauració i gestió integrada de l’illa de Buda com un dels projectes a cofinançar en el marc del l’Instrument Life-natura. Aquest projecte ha permès realitzar un seguit de millores en els ecosistemes naturals i en el paisatge. Les actuacions més destacables són:

1) Remodelació del sistema de desguàs dels arrossars per evitar que l’aigua carregada de nutrients i contaminants vessés als calaixos.

2) Obertura de canals de comunicació entre els lluents i entre aquests i els calaixos per tal de reduir l’alt grau d’anòxia imperant.

3) Protecció dels marges fluvials de l’Ebre, amb tècniques de bioenginyeria i plantació de bosc de ribera.

4) Soterrament d’una línia elèctrica que travessava bona part de l’illa, que permet una millora paisatgística i evita electrocucions d’ocells. 5) Abandonament dels arrossars del Mas de Quartera i conversió d’aquests terrenys en salobrars.

6) Abandonament de més de 30 hectàrees d’arrossars i reconversió en zona de pastura i depuradora verda.

7) Eliminació de flora exòtica i arbrat de jardineria i substitució per arbres de ribera autòctons.

En conjunt, aquestes mesures han permès l’establiment i nidificació a Buda d’espècies com el capó reial (Plegadis falcinellus) o l’agró blanc (Egretta alba), que no es tenia notícia que mai haguessin nidificat enlloc de Catalunya. Altres espècies que també han nidificat a Buda són la perdiu de mar (Glareola pratincola) i el teixidor (Remiz pendulinus), que s’instal·là en l’incipient bosc de ribera. Recentment el parc natural ha endegat un projecte de reintroducció de la tortuga d’estany (Emys orbicularis), a partir d’exemplars nascuts en captivitat al centre de fauna del mateix parc. D’entre els peixos, destaca la bona població de fartet (Aphanius iberus) dels calaixos.

Part de la reserva natural “Delta de l’Ebre”

Aquesta zona forma part de l’espai del PEIN “Delta de l’Ebre”, del Parc natural i de la Xarxa Natura 2000. El febrer del 1994 la part meridional de l’Illa i les llacunes dels Calaixos van ser declarades Reserva natural de fauna salvatge.

Tanmateix, el principal repte per a la futura conservació d’aquest espai és la regressió de la platja, que està en una situació preocupant en el sector septentrional, i la subsidència de tot el delta. De fet, les antigues basses de Matarranya, Moixarres i el Pradot ja han desaparegut sota les aigües.

El riu Migjorn, que també forma part d’aquesta zona humida, és un braç de riu de 3,5 km de longitud que havia estat una antiga desembocadura del riu principal. Actualment té les característiques d’un canal llarg i estret, i funciona més com una llacuna que com un riu. Està flanquejat per canyissars que acullen molts passeriformes i anàtids. També forma part de l’espai del PEIN, del Parc natural i de la Xarxa Natura 2000.

Canyissars, arrossars, ocells, cavalls salvatges, tot fomenta la imatge idíl·lica d’una zona poc coneguda però molt preuada.

El poeta Josep M. De Sagarra, en el seu poema “Evocació” parla de l’Illa de Buda en els següents termes:

Nit de Buda, millor que en llit de roses
saps provocar el son més pregon,
Buda, misteri, becadells al front i res de noses!
Si no fossin aquestes simples coses,
de què em valdria haver vingut al món?