La Festa de la Plantada de l’Arròs, una forma didàctica de tornar al passat

L’arròs és un dels aliments més importants del planeta. Ho demostra el fet que fa prop de 6 mil·lennis es va començar a conrear en diversos països del món de forma simultània. La domesticació de la planta es va fer en dues espècies: l’arròs asiàtic i l’africà. El conreu de secà es va introduir al Japó i Corea cap a l’any 1000 aC, i posteriorment, el d’inundació en forma d’agricultura intensiva, es va iniciar a Corea entre el 850 i el 500 aC, passant al Japó sobre el 300.

Es tracta del conreu per excel·lència a la conca mediterrània, on va arribar cap al 800. Van ser els àrabs qui el van portar a la Península Ibèrica el 711 i cap a mig segle XV l’arròs va arribar a tot Itàlia i a França, estenent-se a tot el continent durant les grans exploracions europees. Els aiguamolls litorals i els deltes dels principals rius del vessant mediterrani van ser els àmbits d’implantació, especialment quan la inundació natural no era possible. Per això les tècniques de regadiu i bombeig d’aigua gràcies a l’invent de les sínies, es va fer tan popular i necessari.

A les Terres de l’Ebre es té constància d’un primer intent frustrat d’introducció per part dels monjos de Benifassà, cal al 1607 a la zona de la Carrova. Encara caldria esperar ben bé 150 anys més, quan a la dècada del 1860 es va començar a fer arròs al voltant del canal de navegació que anava de la Ràpita a Amposta. Aquella primera collita va ser rendible, però en aquells anys planava l’amenaça de la malària que ja s’havia cobrat la vida de diversos milers de persones, doncs els camps inundats són el caldo de proliferació perfecte per al mosquit portador del paràsit que transmet la infecció.

L’any 1912 es va inaugurar el canal de l’esquerra i es va estendre el cultiu d’arròs a tot el Delta. Actualment el Delta de l’Ebre es una de les zones del món amb més producció arrossera.

En temps més moderns, l’arròs era una dels aliments bàsics per a mariners i pagesos i a hores d’ara, el seu conreu és una activitat econòmica de primer ordre allà on es produeix de forma massiva, com a les Terres de l’Ebre.

Les necessitats bàsiques de la planta de l’arròs

 

El primer que cal, és un camp ben negat. Durant els mesos d’hivern i fins ben entrada la primavera, els arrossars del Delta estan ben secs i la terra, fins i tot esquarterada. Ara bé, quan la CHE obre comportes i s’inicia la campanya de l’arròs, una làmina d’aigua cobreix tots els camps. El paisatge, aleshores, mostra la imatge més amable i coneguda de les Terres de l’Ebre. I ja se sap què passa on hi ha aigua: que hi prolifera la vida en totes les seves formes. Per això les comarques per les que discorre el riu són tan fructíferes i abundants.

En el cas de l’arròs, la planta necessita unes condicions especials per al seu conreu, com per exemple, que no suporta altres plantes i a més, necessita estar temporalment inundada. Aguanta fins a l’1% de salinitat i per això, la proximitat del mar sempre comporta una situació compromesa per al conreu. També requereix temperatures moderades i estiuenques, però si l’ambient s’acosta als 40ºC, aleshores la planta no germina. D’aquí que el canvi climàtic afecti aquest cultiu en un sentit preocupantment negatiu.

La plantada tradicional: tot recuperant els mètodes de tota la vida

Per les especials condicions de la plantació, treballar-la fins al punt de poder-se guanyar la vida amb l’arròs, sempre ha sigut complicat. Com totes les feines del camp, les tasques abans de plantar seguien, ahir igual que avui, una sèrie de passos.

El primer era “lo xarrugar”, és a dir, llaurar els camps quan encara estaven secs per tal de deixar córrer l’aigua i que aquesta es pugués acomodar seguint el pendent del terreny i el seu propi curs natural. Abans de la mecanització, aquesta feina es feia amb cavalls que arrossegaven la xaruga, la qual, feia un solc ben precís i definit. La dificultat de l’operació consistia en mantenir la verticalitat del pesat aparell perquè anés ben recte, tot mantenint, al mateix temps, el ritme i el control del cavall o el matxo.

El terreny calia preparar-lo bé perquè l’èxit de la collita fos complet. D’acord que la naturalesa, la terra i les seves bones condicions feien la resta, però el treball previ era fonamental. I també la qualitat del planter. De fet, aquesta era una de les feines més delicades, la de fer planter. En aquest aspecte hi havia un factor molt difícil de controlar, que eren les temperatures ambientals, perquè si eren altes o baixes influïen d’una forma molt notable, ja que segons com, impedien que l’arròs germinés i aleshores el planter es perdia i amb ell, la collita.

Per poder plantar de forma tradicional, el cultiu era la sembra directa de la llavor de l’arròs dins els camps inundats. Es feia completament a mà, amb els pagesos dins els camps negats, clavant les plantes d’una en una. Passats uns 20 dies es tirava el guano, és a dir, l’adob nitrogenats i fosforats necessaris per tenir la collita.

Durant tot l’estiu i fins el moment de la sega al setembre, les feines de l’arròs demanaven als pagesos activitats com el segar bores, l’arranjament de les eres, i després venia l’espigolar i el tombat de les garbes, un cop la planta ja estava madura.

Batre l’arròs, com qualsevol altra cereal, era la feina que seguia immediatament després de la sega i una de les activitats de finals d’estiu i primers de tardor més habituals. El que ve a ser separar el gra de la palla de tota la vida.

Tota la vida gira al voltant de l’aigua del riu i de tot el que pugui donar de sí, que és molt. Ara de moment, la plantada ja està en marxa. Veure com es feia antigament, quan la mecanització no havia arribat als camps remullats, és fer-se a la idea de la duresa de l’activitat i al mateix temps, transmetre la tradició a la següent generació que en general, gràcies a la tecnologia, ho té tot molt més fàcil. Ara bé, la naturalesa segueix tenint els seus cicles i demana atenció ahir, avui, demà i sempre.

A les Terres de l’Ebre tot just han començat el nou cicle. Caldrà seguir-ne parlant.